El 4 de desembre de 1999 la UNESCO declarava Eivissa Patrimoni de la Humanitat, i es reconeixia d’aquesta manera la transcendència dels valors naturals i culturals que durant segles ha caracteritzat Eivissa.

Autenticitat, perfecció tècnica, excepcionalitat i excel·lent estat de conservació són els valors reconeguts per la UNESCO als béns patrimonials d’Eivissa, uns elements que aquest organisme ha distingit per a la seua preservació.
Dalt Vila

La ciutat antiga es va desenvolupar a partir del primer assentament fenici ubicat al puig de Vila. Segons els textos clàssics, Aiboshim, la ciutat del Déu Bes, fou fundada, l'any 654 aC. Durant tota l’època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat, que exportava productes manufacturats a diferents llocs del Mediterrani. Gaudia d’autonomia política i comercial, que es va arribar a intensificar com a ciutat confederada de Roma. El segle X, Madina Yabisah formava part dels territoris d'al-Andalus. L'etapa de dominació àrab va deixar profundes empremtes a la ciutat i a tota l'illa.

El  8 d’agost de 1235 les tropes Catalanes de Jaume I van conquerir l’illa implementant el cristianisme, la cultura occidental i s’instaurà un sistema feudal. El 1299 el rei de la Corona Catalano-aragonesa Jaume II creà la Universitat, un sistema d'autogovern, La Universitat, que es va mantenir fins al 1717.

En época medieval aparegueren nous edificis públics i el segle XV fou una època de bonança, que es plasmà en l'aparició de noves cases i altres construccions amb elements decoratius renaixentistes. Els atacs del segle XVI a la ciutat i l'illa de l'armada turca, posaren en evidència la debilitat de les velles muralles medievals que s’hagueren de substituir pel recinte abaluartat renaixentista, que encara es conserva.
El conjunt de Dalt Vila declarat Patrimoni de la Humanitat ens ofereix actualment una gran quantitat d’opcions al passejar entre els carrers històrics. Els plafons explicatius permeten entendre que era Dalt Vila en l’antiguitat.

Les murades renaixentistes

A la ciutat d’Eivissa sempre hi ha hagut murades, en època clàssica i en textos medievals es descriuen con fortes i poderoses, a partir del segle XV ja no són útils per a la defensa davant la modernització de les armes de guerra i al 1555 es comença una renovació i fortificació impulsat per Carles I i Felip II.
El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovani Battista Calvi, en una primera fase es van construir sis baluards resseguint el perímetre de la fortificació medieval existent. Calvi va abandonar la illa i al 1575 l’enginyer de la Corona, Jacobo Paleazzo Fratin, es va fer càrrec de les obres, va modificar el projecte original ja que s’havia desenvolupat un barri extramurs dalt del Puig de Santa Llúcia i considerà oportú protegir-lo. Per això va haver de  reorientar el baluard de Sant Joan i construint-ne un de nou, el de Santa Llúcia, i obrir, a la cortina que unia aquests dos baluards, la porta principal de la fortalesa: Porta del Mar o de ses Taules.
Aquesta porta principal monumental, flanquejada per dos estàtues romanes, té sobre l’arc d’entrada, una gran làpida commemorativa amb les armes de Felip II, l’escut de la ciutat i la data de 1585. Data que, això no obstant, no indica el final de la fortificació ja que durant l’última dècada del segle XVI varen continuar les obres, dirigides per un nou enginyer, Antoni Saura.

La necròpolis púnica des Puig des Molins

És la necròpolis més extensa i millor conservada de tot el món, situada al Puig des Molins, va ser el cementeri de la ciutat d'Eivissa durant tota la antiguitat. Està situat uns 500 m a ponent del puig de Vila, on és emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis a final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, El seu nom deriva de l'existència de molins de vent al seu cim, des d'almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals només resten algunes torres. En un d’aquest molins van viure uns dies Rafael Alberti i la seva esposa Mª Teresa León, durant la seva estada a la illa al juliol de 1936, els dies de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.
El cementeri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis, ocupava una zona concreta al peu del puig. En època púnica (des de final del segle VI a la darreria de l'I aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seua extensió era d'aproximadament de 5 ha. En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementeri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).
Posteriorment els terrenys van ser utilitzats per a l’aprofitament agrícola, el vessant va ser dividit en feixes on es plantaren oliveres, ametllers, garrovers i figueres i a la part superior es situaren al segle XVI els molins de vent.
El puig està cobert per una capa espessa de vegetació arbustiva, es calcula que només contant les tombes d’època púnica, els hipogeus, n’hi ha unes 3.000, de les que en són visibles 340.
A dins del Museu són moltes les peces de ceràmica de la Ibosim púnica que es poden admirar entre d’altres objectes de vidre i metalls, a destacar la terracota de tradició grega hel·lenística que representa el bust femení de la deessa Tanit.

Jaciment fenici de sa Caleta

Sa Caleta és el nom popular d’un port, amb casetes varadors de petites embarcacions de pesca, que es troba a la costa sud, sud-oest d’Eivissa, entre l’extrem nord-oest de la llarga platja des Codolar i el puig des Jondal. Sobre la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la costa ibèrica s’hi instal·laren de manera progressiva, segurament des de l’acaball del segle VIII aC. fins a convertir tot l’espai aprofitable en un gran nucli urbà al llarg del segle VII aC.

L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes quant a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, per ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada, sense ordre, com si l’espai s’hagués repartit entre els colonitzadors.
Com a elements comunals cal destacar els grans forns, probablement per a coure pa i molins de pedra arenosa, tal volta, per moldre el gra. Apareix la ceràmica a torn en diverses formes com àmfores, gerres, plats, llànties i d’altres elements per a cuinar. S’hi localitzaren també altres elements, com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres que desenvolupaven, peces de telers, testimoni de l’elaboració de teixits i altres.
És, però, la metal·lúrgia, la que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena s’han trobat per obtenir-ne plom i transformar-ho en argent. També s’ha pogut constatar la metal·lúrgia del ferro, que era tractat en forns. Aquest minerals probablement els obtenien del llevant peninsular i de les costes catalanes, o l’intercanviarien per vi, oli entre altres productes. Un dels factors econòmics dels fenicis era l’explotació de la sal, el poblat es molt proper a les importants salines naturals d’Eivissa.

Devers l’any 600 aC. van abandonar Sa Caleta de manera definitiva i segurament s’instal·laren a la badia de Vila, on fundaren la ciutat d’Eivissa, un lloc que responia millor a les expectatives d’organització i creixement per a la illa.
Per això, la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de sa Caleta, no fa altra cosa que justícia al seu caràcter predecessor de la ciutat i és aquí on es possible evocar, tant el significat històric, d’enorme impacte cultural, com el contacte directe amb les formes de vida del seu temps.

Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses entren en la història i en la “modernitat”. Els fenicis portaren a les illes conceptes nous i desconeguts abans, la urbanística, la ceràmica a torn, la metal·lúrgia del ferro i l’escriptura, entre d’altres.