Agenda cultural, esportiva i d'activitats

Fòrum Agenda 21

El Fòrum Agenda 21 és un espai obert a tota la ciutadania. És un espai de construcció de propostes, de seguiment del pla d’acció i dels indicadors, de formació i d’avaluació del funcionament del propi fòrum.

Subvencions rehabilitació d'immobles

El Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat continuarà amb el seu pla de subvencions per a la rehabilitació d’immobles situats als barris de Sa Penya, La Marina i Dalt Vila.

Aquestes obres de rehabilitació hauran de garantir la coherència tècnica i constructiva amb l’estat de conservació de l’edifici, adaptar-se al que disposi la normativa (especialment al PEPRI de la zona), així com la seva efectiva contribució a la millora de l’ús, seguretat o de l’estètica de l’edifici.
Per poder obtenir les ajudes econòmiques, serà necessari que l’edifici o habitatge tingui una antiguitat de 25 anys i per rehabilitar les façanes bastarà amb 15 anys.

Poblat Fenici de sa Caleta

Sa Caleta és el nom popular d’un port, amb casetes varadors de petites embarcacions de pesca, que és troba a la costa S-SW d’Eivissa, entre l’extrem NW de la llarga platja des Codolar i el puig des Jondal. Just sobre els desembarcadors, hi ha la mola de sa Caleta. És una península que, pel seu costat està també aïllada de terra ferma, pel llit del profund torrent que finalitza just en aquest punt. La seua superfície és relativament aplanada amb una cota màxima s.n.m. de 19 m. L’acció marina ha erosionat molt greument aquesta península. Hi ha estudis geològics que demostren que, almenys, una quarantena de metres de línia de costa, especialment del costat de ponent i migjorn, han desaparegut en el decurs dels darrers mil•lenis. Actualment, encara se’n conserven 23.770 m2.

La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia hi realitzà campanyes d’investigació, en la dècada dels anys 80 i 90 i descobrí que un gran establiment fenici havia ocupat tota la península.

Les restes d’aquest assentament foren declarades Bé d’Interès Cultural, amb categoria de monument, mitjançant decret de 25 de març (36/. 1993). Finalment, el desembre de 1999 foren declarades Patrimoni de la Humanitat.

L’espai de sa Caleta ha estat dividit en sectors que, convencionalment, s’han anomenat barris, i així: barri portuari, barri central, barri NW, barri S, etc.
El barri Sud, en conjunt, és el millor conservat i és el que actualment pot ser visitat, protegit amb una reixa de ferro.

La urbanística de l’assentament de sa Caleta obeeix a un sistema basat en la juxtaposició d’estances, sense cap ordre, quant a la orientació entre elles, ni en relació als punts cardinals; com si l’espai hagués estat repartit entre els colonitzadors, els quals, separant-se per una distància de pocs metres, construïren diferents àmbits diferenciats i independents des d'un punt de vista arquitectònic. En una segona fase, que tengué lloc pocs anys després, s’observa una freqüent transformació dels àmbits construïts, ampliant-los amb una, dos, tres i fins a set estances o, amb la compartimentació de les preexistents. Almenys en algunes àrees que ha set possible estudiar a fons, s’arribà a saturar l’espai, donant lloc a una urbanística arcaïtzant i improvisada.

Les unitats arquitectòniques estan separades per espais, en ocasiones molt reduïts, compresos entre las diferents construccions i han de ser considerats com a places, amb plantes poligonals i arbitràries. Entre les diferents unitats existeixen carrerons estrets i curts.

En el seu començament, la majoria d’estructures devien de ser mono o, menys sovint, bicel•lulars. Llevat d’algun cas, més rar, d’unitats constructives amb tres àmbits projectats d’una sola vegada. Adopten sempre una forma rectangular, més o menys allargada, de vegades trapezoïdal. Les seues mesures varien, encara que existeixen dependències de considerables proporcions. Una de les majors identificades té murs de 10 m de llarg per 3,60 m d’ample, amb un espai interior útil de 29,5 m2. Altres, que són petits magatzems, arriben a tenir sols 2,9 m2 d’espai intern. Aquestes són mesures extremes, però hi ha tota mena de mesures intermèdies.

L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes quant a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, per ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada.

Les portes d’accés a las dependències, molt sovint tenen sòcols de maçoneria i, en alguns casos, s’ha pogut constatar l’existència d’entalladures per als fulls de fusta.

Normalment, els sòls de costra rocosa calcària presenten una espècie de terra batuda argilosa. Els murs són de maçoneria de pedres calcàries irregulars del lloc, amb una mescla de terra roja de llims i argila.  Els sostres tendrien sistemes de bigues i altres elements vegetals, acabats amb una capa d’argila relativament gruixuda.

Cal destacar, a punts comunals del poblat, l’existència de grans forns, tal volta per a la cocció de pa. Tenen una plataforma circular de pedra que suporta una cambra de combustió coberta per una cúpula de fang. Un d’ells és visible al barri sud.

Els materials trobats a sa Caleta responen al repertori típic dels establiments feniciooccidentals. Apareix la ceràmica a torn, sovint amb engalbes rojos, altres vegades sense tractaments específics. Les formes són variades, especialment àmfores, gerres i gerros, plats, lucernes i altres. Junt amb ella, la ceràmica feta a mà, que molt sovint respon a formes característiques del bronze final del sud-est ibèric, fornia l’assentament de sa Caleta d’utensilis per cuinar.

S’hi localitzaren també altres elements, com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres que desenvolupaven, peces de telers, testimoni de l’elaboració de teixits i altres. A més, hi havia nombrosos molins de pedra de marès, que serien utilitzats per convertir el gra en farina, i tal volta, també per moldre altres productes.

És, però, la metal•lúrgia, la que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena argentífera han set trobades en quasi totes les unitats excavades de l’assentament, de nord a sud i d’est a oest de la península que ocupa. Aquesta galena normalment era fosa al mateix poblat, per obtenir-ne plom, però també hi ha indicis de la seua transformació en argent. També s’ha pogut constatar la metal•lúrgia del ferro, que era tractat en forns especialment construïts i que funcionaven amb combustible vegetal ventilat per tubs que insuflaven aire.

Aquest mineral, sobretot la galena, es probable que fos obtingut pels fenicis als centres del bronze final/ferro antic del llevant peninsular i de les costes catalanes, on l’intercanviarien per elements com vi, oli i altres elements econòmics.

Un altre factor econòmic seria, amb tota evidència l’explotació de la sal. S’ha de tenir en compte que sa Caleta està separada de les importants salines naturals d’Eivissa, tan sols per uns pocs cents de metres. Fins i tot, la presència de fenicis a sa Caleta i no a un altre punt d’Eivissa, pot trobar també una explicació convincent en aquest factor.

Sobre la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la costa ibèrica - on ja s’havien instal•lat des de dècades abans- s’hi instal•laren de manera progressiva, segurament des de l’acaball del segle -VIII fins a convertir tot l’espai aprofitable en un gran nucli urbà al llarg del segle -VII. Aquest era el més septentrional de la Mediterrània occidental.

Devers els anys -600/-590 sa Caleta va ser abandonada de manera total i definitiva. Segurament, s’instal•laren a la badia de Vila, on fundaren la ciutat d’Eivissa, un lloc que, a la llarga, responia millor a les expectatives d’organització i creixement que els fenicis havien vist en aquesta illa.

Per això, la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de sa Caleta, no fa altra cosa que justícia al seu caràcter predecessor de la ciutat i és aquí on es possible evocar, tant el significat històric, d’enorme impacte cultural, com el contacte directe amb les formes de vida del seu temps.

Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses entren en la història i en la “modernitat”. Els fenicis portaren a les illes conceptes nous i desconeguts abans, la urbanística, la ceràmica a torn, la metal•lúrgia del ferro i l’escriptura, entre d’altres.

Projectes

El Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat

El 4 de desembre de 1999 la UNESCO declarava Eivissa Patrimoni de la Humanitat, reconeixent d'aquesta manera la transcendència dels valors naturals i culturals que durant segles han caracterizat les Illes Pitiüses. Culminava aleshores un llarg procés de treball que, sota l'epígraf d'Eivissa, Biodiversitat i Cultura, reivindicava la transcendència mundial d'uns béns naturals i culturals interrelacionats entre sí.

Autenticitat, perfecció tècnica, excepcionalitat i excel·lent estat de conservació són els valors reconeguts per la Unesco als béns patrimonials d'Eivissa, uns elements que aquest organisme ha distinguit per a la seva preservació.

La inclusió d'Eivissa a la llista de Béns Patrimoni de la Humanitat comporta de manera ímplicita un prestigi internacional associat a criteris de singularitat i de valor universal.

Resulta imprescindible que la riquesa d´un Patrimoni que enorgulleix els eivissencs mantengui el seu màxim esplendor per a tot aquell que desitgi conèixer-lo. La ciutat fortificada de Dalt Vila, el jaciment fenici de Sa Caleta, la Necròpolis púnica del Puig des Molins i la Reserva natural de ses Salines constitueixen a la memòria viva d´unes illes que afronten el futur amb l'optimisme i la serenor que confereix el fet que els seus valors culturals i naturals gaudeixin del reconoixement mundial.

Sota el prisma d'aquesta consideració, la ciutat d'Eivissa accepta amb entusiame el repte de difondre i conservar la seua essència patrimonial davant la resta de la humanitat, assumint així el compromís que li correspon.

Era necessàri la creació d'un organisme per promoure, coordinar i finançar les diferents actuacions a du amb els béns afectats per la declaració de Patrimoni de la Humanitat, amb aquest propòsit va nèixer el Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat.

Els objectius del Consorci són:
1. Promoure i finançar l'execució d'obres, serveis i instal·lacions en general, com també la construcció i l'establiment de mitjans adequats de transport i comunicacions relacionats amb la declaració com a Patrimoni de la Humanitat.
2. Impulsar la coordinació de les inversions que projectin les administracions públiques per a la realització de les obres, els serveis i les instal·lacions descrits.
3. Promoure iniciatives i projectes culturals orientats a la conservació del patrimoni històric.

Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat · Plaça d'Espanya 1, 07800 Eivissa · Tel: 971397600 · e-mail: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seu de la Universitat

La Universitat com a institució de govern local fou creada per concessió del rei Jaume II de Mallorca. Apareix ja com a òrgan definit i permanent el 1299; estava format per tres jurats, nomenats  pels representants dels conqueridors, que a la vegada elegien deu consellers.
 
La seu de la institució estigué en un edifici proper a l’església, de planta rectangular, cobert amb un cassetonat d’estil mudèjar, amb motius decoratius pintats entre els quals figuren els escuts policromats d’Eivissa i de la Corona d’Aragó.

 L’edifici es va construir avançant-se a  la murada islàmica i, probablement, fou aixecat al mateix temps o poc després que l’absis gòtic de la Catedral. A la façana de llevant conserva un finestral gòtic, que sembla es construí durant unes reformes, esmentades als llibres de comptes  de la Universitat, efectuades a finals del segle XV.

A principis del segle XVIII la seu fou ampliada annexionant l’edifici del costat: la Capella del Salvador. Posteriorment s'obrí una porta de comunicació interior sobre la qual es conserva  la data de 1708 gravada a la llinda recordant la unió dels dos edificis.

Aquest lloc va servir de seu a la Universitat fins al 1728, any en què és dissoltó a favor de l’Ajuntament creat arrel del “Decret de Nova Planta”. Va continuar utilitzant-se com a casa Consistorial fins al 1838 en què aquesta fou traslladada al Convent dels Dominics.

La sala de la Universitat i la capella del Salvador, avui dia, formen part del Museu Arqueològic d’Eivissa. Durant les reformes de les instal·lacions, fou excavat el subsòl de la sala, on s’ha trobat el parament exterior de la muralla islàmica i altres estructures arquitectòniques adossades a aquesta.

Museu Diocesà

La dotació de béns per a la parròquia de Santa Maria incloïa també un edifici per residència dels responsables eclesiàstics: la pabordia. Es tracta d’una edificació que estava situada a ponent de l’església i al costat del carrer per on s’accedia a l’Almudaina (actual carrer de la Soledat), tal com figura a l’escriptura de dotació de l’Església estesa a Mallorca el 15 de setembre de 1235.

Amb la creació del Bisbat el 1782, l’antic edifici va ser condicionat per a residència episcopal, sofrint llavors una profunda transformació a la vegada que es va ampliar considerablement, algunes dependències de l’antiga pabordia quedaren relegades com a magatzems als baixos del nou edifici, conservant-se encara algunes d’elles devora el carrer de la Soledat. Sembla que a aquestes sales es refereix un document que, al 1423, les qualifica com a  antigues.

En el segle XVIII es va construir el pis superior al qual s’accedeix mitjançant l’escalinata adossada a la muralla del castell, que  fins fa uns anys estava tancada per un mur de pedra que va ser substituït, el 1983, per l’actual reixa de ferro. 

Convent de ses Monges Tancades

Capella de Sant Ciriac

La capella de Sant Ciriac es troba al del carrer del mateix nom, a prop del convent de ses Monges Tancades.

Es tracta d’una capella de devoció popular que va construir l’Ajuntament l’any 1754 en honor de Sant Ciriac, patró de la ciutat des del 1650, la festivitat del qual se celebra el vuit d’agost, coincidint amb la data tradicional de la conquesta catalana d’Eivissa, que es rememora anualment des de fa temps amb celebracions populars que recorden el fet històric. 

A l’interior de la capella, sota l’altar a Sant Ciriac, es veu l’inici d’un possible túnel que una llegenda identifica com l’entrada dels conqueridors cristians.

Capella del Salvador

La capella del Salvador, construïda per la confraria dels mariners, estava dedicada a la Transfiguració del Senyor. La primera vegada que s’esmenta és en un document de l’any 1364, des de llavors es cita en diverses ocasions sobretot arrel de les visites eclesiàstiques realitzades durant los segles XIV a XVIII.

Es tracta de un petit edifici d’estil gòtic possiblement edificat durant la primera meitat del segle XIV. És de  nau única coberta amb volta ogival de tres trams. A la façana oest conserva un rosetó que dóna al Mirador. La porta, que avui serveix d’accés al Museu Arqueològic, estava situada davant el cementiri, que fins al segle XVII va ocupar la actual plaça de la catedral.

La capella es va vendre, el 1702, a la Universitat per 2500 lliures, darrera la unió de les confraries del Salvador i Sant Elm, traslladant la imatge del sant a la església  de port,  que fou ampliada i millorada amb els diners de la venda.
  
L’any 1907 es va reformar l’edifici i es va instal·lar el Museu Arqueològic. Durant les obres es va trobar una cripta al subsòl de la capella, d’on es van extreure nombrosos restes humans i figures religioses  entres els quals destaquen dos talles de fusta policromades del Jesús crucificat i una imatge de Santa Llúcia de pedra. Entre altres objectes cal destacar  la troballa d’un còdex, pergamins i manuscrits dels segles XV i XVI, esmentats a la “Guia de Ibiza”  editada en 1917 per Arturo Pérez Cabrero.