L’exposició, subvencionada per la conselleria de Turisme, Cultura i Esports del Govern de les Illes Balears, reuneix 13 pintures recents de l’artista i nou ceràmiques realitzades entre 2018 i 2024

El Museu d’Art Contemporani d’Eivissa presenta ‘Miquel Barceló, el present Permanent’, una exposició comissariada per Enrique Juncosa i subvencionada per la conselleria de Turisme, Cultura i Esports del Govern de les Illes Balears, que reuneix un conjunt de tretze pintures recents, realitzades entre 2024 i 2025, i nou ceràmiques realitzades entre 2018 i 2024. L'exposició s'inaugurarà el dia 21 de juny a les 20 h i finalitzarà el dia 16 de novembre de 2025.

“És un honor per a Eivissa poder tornar a comptar amb la presència d’un artista de la talla de Miquel Barceló al nostre Museu d’Art Contemporani. Aquesta mostra reafirma el MACE com un espai de referència i un punt de trobada amb la creació contemporània més rellevant. Barceló ens connecta amb allò essencial i ancestral, amb una mirada que travessa el temps i les formes, i que ens convida a contemplar el món des de la matèria i l’instint. Amb aquesta exposició, no només celebrem l’art, sinó també la capacitat de la cultura per emocionar, transformar i vincular-nos amb la nostra història més profunda”, ha manifestat la regidora de Cultura de la capital d’Eivissa, Carmen Domínguez.  Aquesta és la tercera ocasió en què Miquel Barceló ha exposat al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, sent els seus precedents les mostres: ‘Miquel Barceló a les Illes Balears’ (maig-agost 2003) organitzada pel Govern balear, i ‘Miquel Barceló- Barry Flanagan/Ceràmiques i dibuixos’ (abril-octubre 2012), organitzada pel MACE coincidint amb la seua obertura després de les obres de renovació i ampliació.

Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) explora contínuament tota mena de formats i materials, la seua obra va des de la pintura, l'escultura, els dibuixos sobre paper i la ceràmica, fins a les instal·lacions i la perfomance. Miquel Barceló viu habitualment a Mallorca i París. La seua brillant carrera l'ha portat a exposar a la Documenta VII de Kassel el 1982, ha representat Espanya a la Biennale de Venècia el 2009, i la seua obra s'inclou en algunes de les institucions i museus més renomenats, així per exemple al Centre Pompidou, París; al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, Madrid; al Museu Rufino Tamayo, Mèxic o al Museo Guggenheim de Bilbao, entre d’altres.

Des dels seus estudis de Mallorca, París i als seus tallers, treballa inspirant-se en els seus viatges i en la seua terra i mar, així com en les cultures antigues i en les tradicions. En aquesta ocasió, les seues pintures ens remeten a les pintures rupestres de coves com ara Lascaux, Altamira o Chauvet, que Barceló ha tingut ocasió de visitar. Barceló ens fa pensar i sentir, amb els seus darrers treballs, en el sentit màgic originari de les pintures rupestres, treballant els llenços amb textures i volums, imitant les superfícies rocoses de les coves i la manera com es van utilitzar els accidents i colors de les parets.

La paleta d'aquestes obres és austera, dominen blancs, negres i ocres, i alhora desprèn valors sensuals, rics i propers. Així per exemple a les pintures de caps de mamífers (càprids, bòvids i altres) sentim l'emoció dels relleus rocosos que van servir de suport a aquelles antigues pintures rituals i l'hàlit que ho va inspirar. Les pintures de Chauvet, les que es creuen més antigues daten d’entre 35.000 i 22.000 anys abans de Crist. I ens sorprenem en reconèixer-nos antropològicament “primitius”, fascinats pels animals totèmics o sagrats; mamut, bisó, camell o toro, que són símbols del poder tel·lúric, de la força creadora i dels déus primitius de la nostra cultura mediterrània.

A les ceràmiques apareixen els peixos i les flors; un polp de tentacles fins sembla escapar-se del plat que el conté... “Són obres celebratòries de l'existència, inspirades en el coneixement directe i experimental del món que l'envolta, que coneix a la perfecció i en comunió, si podem dir. I aquestes obres encara austeres cromàticament, deixen aparèixer blaus aquàtics però també colors naturals del fang, matisos de grisos i blancs que acompanyen el ritme de les formes, expansiu i gestual”. Barceló descriu les seues ceràmiques com “una manera de pintar”. Totes aquestes obres ens fan tornar a sentir el sentit primitiu de les ceràmiques primigènies, quan a la revolució Neolítica l'ésser humà va tenir la necessitat d'emmagatzemar el gra per exemple i va concebre amb les seues mans i fang un primer i simple bol.