Març 28, 2024

ajuntamentdaltvila

Evolució de la Ciutat d'Eivissa

Dalt VilaLa ciutat antiga es va desenvolupar a partir del primer assentament fenici ubicat al puig de Vila. Segons els textos clàssics, Aiboshim, la ciutat de Bes, fou fundada, l'any 654 aC.

El nucli urbà es componia d'una acròpolis i una zona portuària a la vora de la badia; també comptava amb temples i zones artesanals amb importants terrisseries. Es calcula que al segle V aC. la ciutat tenia entre 3000 i 4000 habitants. Durant tota l'època púnica va ser un centre comercial de gran vitalitat, que exportava productes manufacturats a diferents llocs del Mediterrani.

Llegeix més...

Eivissa: Patrimoni de la Humanitat

La UNESCO va inscriure Eivissa-Ibiza, Biodiversitat i Cultura dins el conjunt de Patrimoni de la Humanitat el 4 de desembre de 1999. D’aquesta forma, les Pitiüses varen passar a formar part de l’exclusiu club mundial del qual Espanya és el membre amb major quantitat de béns.

Per a Eivissa, una illa eminentment turística, aquest reconeixement representa l’eina apropiada per promocionar tots els seus atractius i superar el tòpic de sol, platja i festa, conegut a tot el món. La cultura mil·lenària i la rica biodiversitat d’Eivissa han trobat a la declaració de Patrimoni de la Humanitat un víncul de promoció ideal. En aquestos darrers anys, Eivissa ja ha percebut un augment del turisme cultural, rural i esportiu, una de les seues apostes de futur més sòlides.

La UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat l’acròpolis de Dalt Vila (el nucli de la ciutat d’Eivissa), les praderies de posidònia oceànica, llit de la rica biodiversitat marina de les Pitiüses, i la necròpolis feniciopúnica del Puig des Molins i l’assentament fenici de sa Caleta , vestigis dels primers pobladors de les illes.

Dalt Vila és un monument a la Història. Dins els seus múltiples estrats se superposen vestigis de totes les cultures que han passat per l’illa, des dels primers pobladors de la badia de la ciutat d’Eivissa, passant per fenicis, cartaginesos, romans i musulmans, fins a la conquesta catalana a mans la Corona d’Aragó, al segle XIII. La seua arquitectura, de gran bellesa i senzillesa, ha fluït notablement en les construccions colonials del Nou Món.

Les praderies de posidònia –planta marina fanerògama endèmica de la Mediterrània- són l’origen de la bellesa i transparència de les aigües del mar pitiús. La seua conservació és per tant, un imperatiu, ja que la vasta biodiversitat de les aigües d’Eivissa i Formentera depenen directament de la seua bona salut. De la mateixa forma que els esculls coral·lins en els mars tropicals, les praderies de posidònia d’Eivissa i Formentera són un patrimoni mundial. Els darrers anys nombrosos factors han estat posant en risc la seua conservació, com són la invasió d’altres plantes i algues foranies, les àncores de les cada vegada més nombroses embarcacions esportives i la contaminació dels seus motors, o els abocaments d’arena en les platges previs a l’inici de la temporada turística.

L'Aliança de Paisatges Culturals del Patrimoni Mundial, constituida en 2008 i de la que la declaració conjunta Eivissa, Biodiversitat i Cultura hi forma part des de la mateixa constitució, és una iniciativa que pretén posar en contacte a diferents paisatges culturals i llocs afins, que il·lustren l'evolució de la societat i dels assentaments humans al llarg dels anys, sota la influència de les limitacions i/o avantatges que presenta l'entorn natural, i de les forces socials, econòmiques i culturals internes i externes per a crear una obra conjunta de l'home i la naturalesa de valor universal excepcional.

L’Aliança de Paisatges Culturals la conformen, a més dels quatre bens que constitueixen la declaració eivissenca, el Palmeral d’Elx, l’Alhambra i el Generalife, a Granada, el Paisatge Cultural d’Aranjuez, la Serra de Tramuntana, a Mallorca, la zona arqueològica de Las Mèdules, a Lleó i la serra de Sintra, a Lisboa.

http://www.alianzapaisajesculturales.org/

Vídeo promocional d'Eivissa-Ibiza Patrimoni de la Humanitat:

Les Murades Renaixentistes

Murades RenacentistesLa renovació i fortificació de la ciutat d’Eivissa,  al segle XVI, formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defendre els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l’imperi otomà.

El projecte el va dissenyar l’enginyer Giovani Battista Calvi i les obres començaren a principi de 1555. En una primera fase es van construir sis baluards: Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Pere, Sant Joan, Santa Tecla i Sant Bernat. Cap als anys setanta del segle XVI, el projecte original es va modificar per l’enginyer de la Corona, Jacobo Paleazzo Fratin, qui va projectar la construcció d’un nou baluard - el de Santa Llúcia- i l’ampliació del de Sant Joan; també es modificà l’accés principal que es va obrir en la cortina que uneix els baluards esmentats.

El nou sistema defensiu de la ciutat, proposat per Calvi, resseguia el perímetre de la fortificació existent, substituint les antigues tanques medievals per modern llenços i baluards. El projecte recollia els avanços de l’arquitectura militar desenvolupada a Itàlia durant la primera meitat del segle XVI, introduïts als territoris peninsulars per Benedetto de Rávena, que va estar al servei de Ferran el Catòlic i Carles I, i l’enginyer Giovanni Battistta Calvi, que treballà al servei de Felip II.

El procés de construcció de les murades i altres aspectes de les obres es coneixen per la documentació de l’època, sobretot per la correspondència dels enginyers amb la Corona, que són la font principal per conèixer la marxa de l’obra, marcada per la intervenció de dos enginyers, l’actuació dels quals permet diferenciar dues fases en el procés de construcció del recinte. La primera correspon al projecte de Calvi i la segona a la modificació del traçat realitzada per Fratin.

Les obres s’iniciaren el gener de 1555, sota la supervisió directa de Calvi, amb la construcció, per la banda de ponent, dels baluards de Sant Jordi i Sant Jaume. Quan l’enginyer abandonà l’illa, en març de 1555, els baluards de ponent estaven molt avançats i ja s’havia començat el de Sant Pere. A partir de llavors s’observà una ralentització de les obres, que avançaren poc a poc durant els anys següents. Es tenen notícies que al 1563 es feien els fonaments dels baluards de Sant Joan i Santa Tecla i, cinc anys després, es construïa la cortina entre ambdós. A les acaballes de dècada dels seixanta ja s’havia iniciat l’últim baluard de la traça de Calvi, el de Sant Bernat, enfront del Castell; anys després, es treballa al “Cos de Guardia” de la Porta de la Mar, que Calvi va projectar a l’extrem oest de la plaça de Vila.

Les obres de la fortificació donaren feina a un bon nombre de picapedrers i obrers locals. Entre els quals cal destacar al mestre Antoni Jaume, que per la seva habilitat fou instruït directament per l’enginyer per seguir endavant amb el projecte durant la seva absència. Antoni Jaume informava regularment de la marxa de les obres fins al 1562, que va anar a Perpinyà per trobar-se amb Calvi i llavors va desaparèixer. Fou rellevat pel mestre mallorquí Antoni Saura Cobo, que treballà en la construcció dels baluards de Sant Joan i Santa Tecla i la cortina d’entre ambdós.

L’any 1575 Fratín es va fer càrrec de les obres i es traslladà a Eivissa per inspeccionar la fortificació. Des del primer moment va observar que s’havia desenvolupat un barri extramurs dalt del Puig de Santa Llúcia i considerà oportú protegir-lo. Per això va haver de modificar la traça inicial, reorientant el baluard de Sant Joan i construint-ne un de nou, el de Santa Llúcia, i obrint, a la cortina que unia aquests dos baluards, la porta principal de la fortalesa: Porta del Mar o de ses Taules.

L’ampliació de la murada comportà l’expropiació de nous terrenys i per fer-se càrrec de l’obra es van contractar nous enginyers i mestres. El propi Fratín va instruir personalmen Juan Alonso Rubián que es desplaçà a l’illa per dur endavant el projecte, encara que va mantenir una freqüent correspondència  amb Fratín informant-lo regularment de la marxa de les obres. En novembre de 1578 es rectificava el baluard de Sant Joan i es treballava en la construcció del revellí i mig cavaller devora el baluard de Santa Tecla. A més, l’enginyer va realitzar intervencions menors a les casamates i els baluards de Calvi, per tal de dotar-los de major seguretat. Alonso Rubián també manà obrir la porta del Soto Fosc, com es dedueix d’una carta seua on afirma “ha mandado abrir una calle para entrar cubiertos en la muralla …”. Durant la dècada dels anys 80 es construí el baluard de Santa Llúcia i la cortina on s’obrí la porta de la Mar, més coneguda com a Portal de ses Taules, la construcció de la qual es va iniciar cap al 1584.

La porta principal té un marcat caràcter monumental, flanquejada per dos estàtues romanes i, sobre l’arc d’entrada, una gran làpida commemorativa amb les armes de Felip II, l’escut de la ciutat i la data de 1585. Data que, això no obstant, no indica el final de la fortificació ja que durant l’última dècada del segle XVI varen continuar les obres, dirigides per un nou enginyer, Antoni Saura, fill d’un mestre que ja hi havia treballat amb Calvi. A les darreries del segle XVI, foren completant-se el remats dels baluards amb parapets i casamates, també s’acabaren les obres del Cos de Guàrdia, a l’entrada de la porta principal i, finalment, s’introduí una reforma al baluard de Sant Pere, afegint-li el cavaller de Sant Lluc, projectat per Antoni Saura, el dibuix del qual fou remès pel Governador al Monarca.

Necròpolis Púnica de Puig des Molins

El puig des Molins va ser el cementeri de la ciutat d'Eivissa durant tota l'Antiguitat. Està situat uns 500 m a ponent del puig de Vila, on està emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis a final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, que en aquest cas és el talús actualment convertit en el carrer de Joan Xicò. El seu nom deriva de l'existència de molins de vent al seu cim, des d'almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals només resten algunes torres.

Com a conseqüència de l'explotació agrícola de l'àrea del jaciment durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes on es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins dels pous d'accés de les tombes. Actualment, com que ja fa dècades que s'aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva, que amaga la major part de les tombes existents. D'aquestes, només 340 són visibles des de l'exterior, en la seva majoria tombes púniques de pou i cambra, anomenades 'hipogeus'. Això no obstant, el nombre de les realment existents - sense comptar les d’altre tipus- s'estima en unes 3.000.

El cementeri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis,  ocupava una zona concreta al peu del puig, d'entre 6.000 i 10.000 m2.
En època púnica (des de finals del segle VI a la darreria de l'I aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seua extensió era d'aproximadament de 5 ha.
En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementeri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).
Declaració Unesco
Nombre d`articles:
1
Museus
Nombre d`articles:
8
Consorci
Nombre d`articles:
2
Història de la ciutat d'Eivissa
Nombre d`articles:
1
Béns catalogats
Nombre d`articles:
4
Espais d'interés
Nombre d`articles:
9