Ciutat

Béns Naturals: La Posidònia Oceànica

La mar actua com a element privilegiat d'unió entre els béns naturals i culturals. La posidònia i les formacions que origina són i han set pilar bàsic en la creació de recursos importants per a l'economia de les illes: la pesca, la sal i, en l'actualitat, per a la indústria turística, per l'íntima interrelació en la formació de platges i la puresa de les aigües. La mar és, per tant, una font de riquesa i un element consubstancial de la particular identitat de les Pitiüses. La major superfície de fons marins que comprèn la Reserva Natural de ses Salines correspon a una extensa plataforma submarina de substrat arenós que es caracteritza per la seua moderada profunditat i la transparència de les seues aigües, que constitueixen l'ambient idoni per a la posidònia oceànica, les praderies de la qual conformen el paisatge dominant d'un ecosistema marí escassament alterat.

Les praderies de posidònia són considerades hàbitat de protecció prioritària per la directiva Hàbitat de la UE. Estan estrictament protegides per l'Ordre de 21 de setembre de 1993 del Govern Balear per a la Regulació de la Pesca, el marisqueig i l'aqüicultura sobre fanerògames marines en aigües de l'Arxipèlag balear. La Llei de Costes de 1988 i la pròpia Llei de la Reserva Natural de ses Salines de 1995, constitueixen el marc jurídic que protegeixen els béns naturals. L'àrea és, a més, Zona d'Especial Protecció de les Aus (ZEPA), està inclosa en la Xarxa Natura 2000 de la CEE i està inscrita en el Conveni Ramsar sobre la Llista de Zones Humides d'Importància Internacional.

Necròpolis Púnica de Puig des Molins

El puig des Molins va ser el cementeri de la ciutat d'Eivissa durant tota l'Antiguitat. Està situat uns 500 m a ponent del puig de Vila, on està emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis a final del segle VII aC. D'aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, l'espai dels vius i el dels morts estaven pròxims, però separats per un accident geogràfic, que en aquest cas és el talús actualment convertit en el carrer de Joan Xicò. El seu nom deriva de l'existència de molins de vent al seu cim, des d'almenys el segle XV, actualment en desús, i dels quals només resten algunes torres.

Com a conseqüència de l'explotació agrícola de l'àrea del jaciment durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes on es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins dels pous d'accés de les tombes. Actualment, com que ja fa dècades que s'aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva, que amaga la major part de les tombes existents. D'aquestes, només 340 són visibles des de l'exterior, en la seva majoria tombes púniques de pou i cambra, anomenades 'hipogeus'. Això no obstant, el nombre de les realment existents - sense comptar les d’altre tipus- s'estima en unes 3.000.

El cementeri inicial, establert a la darreria del segle VII aC pels fenicis, ocupava una zona concreta al peu del puig, d'entre 6.000 i 10.000 m2.
En època púnica (des de finals del segle VI a la darreria de l'I aC), la necròpolis va experimentar un enorme creixement com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat. La seua extensió era d'aproximadament de 5 ha.
En època romana (segles I-V dC), l'àrea del cementeri s'estenia des de la part baixa del puig des Molins cap al nord, fins arribar a l'avinguda d'Espanya, i fins i tot al carrer d'Aragó en els segles de l'antiguitat tardana (VI-VII dC).

Medi ambient