Novembre 28, 2021

ajuntamentdaltvila

Seu de la Universitat

La Universitat com a institució de govern local fou creada per concessió del rei Jaume II de Mallorca. Apareix ja com a òrgan definit i permanent el 1299; estava format per tres jurats, nomenats  pels representants dels conqueridors, que a la vegada elegien deu consellers.
 
La seu de la institució estigué en un edifici proper a l’església, de planta rectangular, cobert amb un cassetonat d’estil mudèjar, amb motius decoratius pintats entre els quals figuren els escuts policromats d’Eivissa i de la Corona d’Aragó.

 L’edifici es va construir avançant-se a  la murada islàmica i, probablement, fou aixecat al mateix temps o poc després que l’absis gòtic de la Catedral. A la façana de llevant conserva un finestral gòtic, que sembla es construí durant unes reformes, esmentades als llibres de comptes  de la Universitat, efectuades a finals del segle XV.

A principis del segle XVIII la seu fou ampliada annexionant l’edifici del costat: la Capella del Salvador. Posteriorment s'obrí una porta de comunicació interior sobre la qual es conserva  la data de 1708 gravada a la llinda recordant la unió dels dos edificis.

Aquest lloc va servir de seu a la Universitat fins al 1728, any en què és dissoltó a favor de l’Ajuntament creat arrel del “Decret de Nova Planta”. Va continuar utilitzant-se com a casa Consistorial fins al 1838 en què aquesta fou traslladada al Convent dels Dominics.

La sala de la Universitat i la capella del Salvador, avui dia, formen part del Museu Arqueològic d’Eivissa. Durant les reformes de les instal·lacions, fou excavat el subsòl de la sala, on s’ha trobat el parament exterior de la muralla islàmica i altres estructures arquitectòniques adossades a aquesta.

 


 

Poblat Fenici de sa Caleta

Sa Caleta és el nom popular d’un port, amb casetes varadors de petites embarcacions de pesca, que és troba a la costa S-SW d’Eivissa, entre l’extrem NW de la llarga platja des Codolar i el puig des Jondal. Just sobre els desembarcadors, hi ha la mola de sa Caleta. És una península que, pel seu costat està també aïllada de terra ferma, pel llit del profund torrent que finalitza just en aquest punt. La seua superfície és relativament aplanada amb una cota màxima s.n.m. de 19 m. L’acció marina ha erosionat molt greument aquesta península. Hi ha estudis geològics que demostren que, almenys, una quarantena de metres de línia de costa, especialment del costat de ponent i migjorn, han desaparegut en el decurs dels darrers mil•lenis. Actualment, encara se’n conserven 23.770 m2.

La Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera/Servei Tècnic d’Arqueologia hi realitzà campanyes d’investigació, en la dècada dels anys 80 i 90 i descobrí que un gran establiment fenici havia ocupat tota la península.

Les restes d’aquest assentament foren declarades Bé d’Interès Cultural, amb categoria de monument, mitjançant decret de 25 de març (36/. 1993). Finalment, el desembre de 1999 foren declarades Patrimoni de la Humanitat.

L’espai de sa Caleta ha estat dividit en sectors que, convencionalment, s’han anomenat barris, i així: barri portuari, barri central, barri NW, barri S, etc.
El barri Sud, en conjunt, és el millor conservat i és el que actualment pot ser visitat, protegit amb una reixa de ferro.

La urbanística de l’assentament de sa Caleta obeeix a un sistema basat en la juxtaposició d’estances, sense cap ordre, quant a la orientació entre elles, ni en relació als punts cardinals; com si l’espai hagués estat repartit entre els colonitzadors, els quals, separant-se per una distància de pocs metres, construïren diferents àmbits diferenciats i independents des d'un punt de vista arquitectònic. En una segona fase, que tengué lloc pocs anys després, s’observa una freqüent transformació dels àmbits construïts, ampliant-los amb una, dos, tres i fins a set estances o, amb la compartimentació de les preexistents. Almenys en algunes àrees que ha set possible estudiar a fons, s’arribà a saturar l’espai, donant lloc a una urbanística arcaïtzant i improvisada.

Les unitats arquitectòniques estan separades per espais, en ocasiones molt reduïts, compresos entre las diferents construccions i han de ser considerats com a places, amb plantes poligonals i arbitràries. Entre les diferents unitats existeixen carrerons estrets i curts.

En el seu començament, la majoria d’estructures devien de ser mono o, menys sovint, bicel•lulars. Llevat d’algun cas, més rar, d’unitats constructives amb tres àmbits projectats d’una sola vegada. Adopten sempre una forma rectangular, més o menys allargada, de vegades trapezoïdal. Les seues mesures varien, encara que existeixen dependències de considerables proporcions. Una de les majors identificades té murs de 10 m de llarg per 3,60 m d’ample, amb un espai interior útil de 29,5 m2. Altres, que són petits magatzems, arriben a tenir sols 2,9 m2 d’espai intern. Aquestes són mesures extremes, però hi ha tota mena de mesures intermèdies.

L’assentament de sa Caleta ofereix avui un dels més suggestius esquemes quant a la tipologia de les cases fenícies occidentals arcaiques que, per ara, es coneixen. Es tracta d’un sistema de juxtaposició d’elements, segons necessitats, i sense atendre a una planta prefixada.

Les portes d’accés a las dependències, molt sovint tenen sòcols de maçoneria i, en alguns casos, s’ha pogut constatar l’existència d’entalladures per als fulls de fusta.

Normalment, els sòls de costra rocosa calcària presenten una espècie de terra batuda argilosa. Els murs són de maçoneria de pedres calcàries irregulars del lloc, amb una mescla de terra roja de llims i argila.  Els sostres tendrien sistemes de bigues i altres elements vegetals, acabats amb una capa d’argila relativament gruixuda.

Cal destacar, a punts comunals del poblat, l’existència de grans forns, tal volta per a la cocció de pa. Tenen una plataforma circular de pedra que suporta una cambra de combustió coberta per una cúpula de fang. Un d’ells és visible al barri sud.

Els materials trobats a sa Caleta responen al repertori típic dels establiments feniciooccidentals. Apareix la ceràmica a torn, sovint amb engalbes rojos, altres vegades sense tractaments específics. Les formes són variades, especialment àmfores, gerres i gerros, plats, lucernes i altres. Junt amb ella, la ceràmica feta a mà, que molt sovint respon a formes característiques del bronze final del sud-est ibèric, fornia l’assentament de sa Caleta d’utensilis per cuinar.

S’hi localitzaren també altres elements, com hams de bronze, prova de les activitats pesqueres que desenvolupaven, peces de telers, testimoni de l’elaboració de teixits i altres. A més, hi havia nombrosos molins de pedra de marès, que serien utilitzats per convertir el gra en farina, i tal volta, també per moldre altres productes.

És, però, la metal•lúrgia, la que ocupa el lloc més rellevant dins de les activitats econòmiques dels fenicis de sa Caleta. Restes de mineral de galena argentífera han set trobades en quasi totes les unitats excavades de l’assentament, de nord a sud i d’est a oest de la península que ocupa. Aquesta galena normalment era fosa al mateix poblat, per obtenir-ne plom, però també hi ha indicis de la seua transformació en argent. També s’ha pogut constatar la metal•lúrgia del ferro, que era tractat en forns especialment construïts i que funcionaven amb combustible vegetal ventilat per tubs que insuflaven aire.

Aquest mineral, sobretot la galena, es probable que fos obtingut pels fenicis als centres del bronze final/ferro antic del llevant peninsular i de les costes catalanes, on l’intercanviarien per elements com vi, oli i altres elements econòmics.

Un altre factor econòmic seria, amb tota evidència l’explotació de la sal. S’ha de tenir en compte que sa Caleta està separada de les importants salines naturals d’Eivissa, tan sols per uns pocs cents de metres. Fins i tot, la presència de fenicis a sa Caleta i no a un altre punt d’Eivissa, pot trobar també una explicació convincent en aquest factor.

Sobre la península de sa Caleta, fenicis procedents, amb tota seguretat, de la costa ibèrica - on ja s’havien instal•lat des de dècades abans- s’hi instal•laren de manera progressiva, segurament des de l’acaball del segle -VIII fins a convertir tot l’espai aprofitable en un gran nucli urbà al llarg del segle -VII. Aquest era el més septentrional de la Mediterrània occidental.

Devers els anys -600/-590 sa Caleta va ser abandonada de manera total i definitiva. Segurament, s’instal•laren a la badia de Vila, on fundaren la ciutat d’Eivissa, un lloc que, a la llarga, responia millor a les expectatives d’organització i creixement que els fenicis havien vist en aquesta illa.

Per això, la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de sa Caleta, no fa altra cosa que justícia al seu caràcter predecessor de la ciutat i és aquí on es possible evocar, tant el significat històric, d’enorme impacte cultural, com el contacte directe amb les formes de vida del seu temps.

Amb l’establiment de sa Caleta, les Pitiüses entren en la història i en la “modernitat”. Els fenicis portaren a les illes conceptes nous i desconeguts abans, la urbanística, la ceràmica a torn, la metal•lúrgia del ferro i l’escriptura, entre d’altres.

 

Museu Puget

Museu PugetEl Museu Puget està instal•lat a una casa noble del Dalt Vila, a l’antic carrer Major, coneguda popularment com Can Comasema, per ser la família Palou de Comasema, d’origen mallorquí, qui l’habità durant el segle XIX. 
Probablement, la part més antiga de la casa data del segle XV. L’aparició de l’escut d’una família d’origen català, els Francolí, als capitells d’algunes pilastres del pati fa pensar que probablement l’edifici fos una fàbrica.  Tot l’immoble està imbuït per l’estil gòtic d’influència catalana.
La façana principal de l’edifici s’orienta al sud i és de parament “enlucido”, molt sobria. La porta noble és d’art de mig punt amb doveles i la part superior es cala amb un gran finestral de tres arcs de mig punt de traçat molt elegant.  Entre els elements decoratius trobam adornaments gòtic i capitells de tema vegetal.

L’edifici alberga actualment la col•lecció de 130 obres pictòriques de Narcís Puget Riquer i de Narcís Puget Viñas, donades a l’Estat per la família.  Es tracta d’olis i aquarel•les d’estil costumista, que recullen paisatges i escenes de la vida quotidiana a Eivissa de principis i de la meitat del segle XX.

L’any 2003 l’Ajuntament d’Eivissa va cedir al Ministeri de Cultura Can Comasema per fer possible una exhibició pública de forma permanent. El Museu Puget va obrir les seues portes el 30 d’abril de 2007.

Horari de visites:

Abril/maig/juny/setembre
Dimarts a diumenges 10 a 14 h
Dimarts a divendres 17 a 20 h
Juliol/agost
Dimarts a diumenges 10 a 14 h
Dimarts a divendres 18 a 21 h
Octubre/març
Dimarts-divendres 10 a 16.30h
Dissabtes-diumenges 10 a 14 h

 

Dilluns tancam sempre.

 

Castell Almudaina

El castell d’Eivissa comprèn un conjunt d’edificacions situades al cim del Puig de Vila. Quan encara no existien les murades renaixentistes, aquest recinte i l’almudaina formaven una fortalesa envoltada per una cinta de murada i 12 torres, a l’interior de la qual un tenia un altre tram amb una torre que separaba els recintes.

L’origen del castell podría remontar-se a l’època àrab, atès la seua planta quadrangular amb torres als cantons, conformant una estructura fortificada que se sembla als qars islàmics com, per exemple, el de Mallorca. L’entrada original al recinte devia trobar-se al costat de llevant, entre les torres II i III, tal vegada al mateix lloc que ocupa l’actual, modificada cap el segle XVIII.

Les intervencions realitzades a la casa del Governador han permès conèixer millor el flanc sud comprès entre les torre I, VI i VII. A l’interior de la torre VI s’han documentat estructures d’època àrab, i a l’exterior es veuen restes arrasats d’una torre o llenç de murada més antiga, als que se’ls superposa la torre de l’Homenatge, constrïda al segle XIV. Aquesta torre és la més alta i millor conservada de totes les de la fortalesa. Situada a la confluència dels recintes del Castell i l’Almudaina, domina una àmplia perspectiva de la costa sud de l’illa i el port de la ciutat.

El costat sud del castell està ocupat per la “Casa del Governador” que reuneix un conjunt d’edificacions de tipus residencial on habitaven els representants del govern. Allí es degué allotjar el rei d’Aragó, Alfons III, durant la seua estada a Eivissa l’any 1286, segons conta el cronista Ramon Muntaner. A les seues dependències es conservaven diferents elements arquitectònics, alguns d’estil gòtic i altres renaixentistes, sense excloure l’origen àrab d’algunes parts de l’edificació, concretament un tram de la fortificació que es troba integrada en els murs de la planta baixa i primera. 

L’Almudaina es juxtaposa a ponent del castell amb el qual compartia dos torres i un llenç de murada, actualment desaparegut. El seu perímetre conegut per la cartografia històrica consta de sis torres exteriors i dues al tram intermig amb el castell. La primitiva entrada es trobava al mur nord, comunicada amb el carrer de l’Almudaina, esmentada per diverses fons medievals, per la qual s’arribava a la plaça de la Catedral. El recinte degué construir-se a principis del segle X dC. i al seu interior devia haber-hi diverses edificacions de caràter militar i residencial que ocupaven la part central i franja nord del recinte.

La fortificació del costat nord, que consta de tres torres units amb trams de murada, és la part millor conservada de la fortalesa medieval. L’entrada primitiva, situada entre les torres IV i VIII, fou anul•lada al segle XVIII, al mateix temps que es va eliminar el llenç que separava l’Almudaina del Castell, des de llavors ha quedat com a únic accés, la porta de la Bomba, construïda al segle XVI, al cantó SO del recinte.

El castell i Almudaina, amb la resta de la ciutat, passarà a mans dels tres conqueridors però de forma indivisible. Sobre l’evolució dels recintes en els segles posteriors a la conquesta, les fonts escrites no aporten excessives informacions. Es coneixen algunes referències al•lusives a habitatges i carrers, que fins i tot podien ser els mateixos de l’època anterior. Fins a la segona meitat del XVI no es produirà una reorganització important de l’espai interior, arrel de la construcció de l’edifici de les Voltes, el més antic de tots els que es conserven actualment.

Un altre element construït per aquell temps fou el Cavaller de l’Almudaina, també anomenat de Sta. Bàrbara. Es tracta d’una plataforma elevada que s’alça damunt un terraplè construït sobre un llarg tram de muralla i torres medievals, que servia per col•locar artilleria per a la defensa del recinte.

Finalment, a principis del segle XVIII s’edificà dins l’Almudaina un quarter per a un batalló d’infanteria projectat per Simon Poulet el 1727. Les seues dependències, un quarter de tropes, un pavelló d’oficials i una capella, s’articulen formant una U al voltant d’un ampli pati d’armes. Amb aquest  edifici s’unificà definitivament l’espai interior dels recintes medievals en eliminar el llenç de muralla que els separava.

Can Botino

La casa, situada a l’inici del carrer de Pere Tur, fou edificada a mitjan segle XVII per mestres genovesos per a una família de mercaders italians. Els seus constructors sembla que també treballaren a l’església del Convent.  

L’edifici és un exemple quasi únic a Eivissa d’arquitectura clàssica renaixentista. Es tracta d’un edifici exempt de tres plantes, tres de les seues façanes donen a carrers públics i la quarta a un jardí situat a la banda oest de l’edifici.

L’entrada principal està situada al carrer Santa Maria, però la façana principal de l’edifici és la que mira al nord. La distribució dels balcons i finestres configuren un conjunt coherent on predomina la simetria de les seus formes i elements decoratius. La configuració exterior de l’edifici no sembla haver sofert alteracions importants del disseny original.

L’immoble, també conegut com Can Montero, va ser adquirit per 172 milions de les antigues pessetes per l’Ajuntament d’Eivissa i el Consell Insular. La rehabilitació, molt costosa degut a l’estat en què es trobava l’edifici, va ser finançada pel Consorci Eivissa Patrimoni de la Humanitat i va superar els 3,6 milions d’euros.

A dia d’avui, Can Botino alberga el Saló de plens del Consistori, l’Arxiu Històric de la Ciutat, les dependències d’alcaldia i altres serveis administratius de la institució. Amb aquesta rehabilitació, la ciutat guanya un nou edifici històric del qual poden gaudir-ne tots els ciutadans i que va estar a punt de convertir-se en pisos de luxe en mans de promotors privats.

Medi ambient
Nombre d`articles:
21
Agenda Local 21
Nombre d`articles:
7
Butlletí Agenda Local 21
Nombre d`articles:
1
Agenda Local 21 Organització
Nombre d`articles:
4
Agenda Local
Nombre d`articles:
1
Gestió
Nombre d`articles:
1
Platges
Nombre d`articles:
4
Urbanisme
Nombre d`articles:
6
Patrimoni
Nombre d`articles:
25
Declaració Unesco
Nombre d`articles:
1
Museus
Nombre d`articles:
7
Consorci
Nombre d`articles:
2
Història de la ciutat d'Eivissa
Nombre d`articles:
1
Béns catalogats
Nombre d`articles:
4
Espais d'interés
Nombre d`articles:
9
Mobilitat
Nombre d`articles:
9
Policia Local
Nombre d`articles:
1
Vies públiques
Nombre d`articles:
4
Comerç
Nombre d`articles:
8
Salut Pública
Nombre d`articles:
2